
A l’acte hi van ser: en Josep Maria Casasús, dagà de La Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra; Josep Carles Rius, dagà del col·legi de Periodistes de Catalunya, Rosa María Calaf, Presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i corresponsal de TVE; Martin G. Etchevers, gerent de Comunicacions Externes del Grupo Clarín a l’Argentina; i Antonio Franco, comentarista polític i membre del comitè editorial del Grupo Zeta (director i fundador de El Periódico de Catalunya).
En primer lloc, en Josep Carles va fer una breu introducció incidint sobre el títol de la taula rodona, veient d’una manera molt positiva que aquesta pregunta es faci dins del món acadèmic i no tan sols a les redaccions dels diaris i mitjans de comunicació. Un dels principals fenòmens que ens ha dut a fer aquesta reflexió, ha estat l’avenç de les noves tecnologies; les quals, per exemple Internet, fan que la font es pugui comunicar directament amb el públic, sense necessitats de tenir com a intermediari als periodistes.
J. Carles també va comentar la tendència que hi ha actualment en les redaccions; on cada cop més qui mana és el departament de màrqueting, fent perdre poder de decisió als membres de la redacció. A més, ara ja no es pot parlar de la premsa com el 4t poder, ja que aquesta força s’està perdent a causa del poder polític i econòmic de les empreses i dels grans grups de comunicació.
Per altra banda, Rosa María Calaf va explicar que el valor afegit que ha de tenir un bon periodista es saber estriar l’enorme volum d’informació que podem trobar actualment a tots els llocs, especialment a la xarxa. El que s’ha de saber fer es estriar i contrastar la informació; que precisament és aquesta la tasca bàsica del periodista en l’època actual.
“La noticia es un bien demasiado precioso para convertirlo en mercancía”
Calaf també va criticar durament el fet que cada cop més les empreses o institucions convoquen rodes de premsa en les que no es permeten torn de preguntes. També va assegurar que s’ha d’anar canviant el xip a molts professionals, aquells coneguts com a “ratoneros”, els quals no es mouen de la redacció i fan tot allò que els hi diuen; s’ha de tornar al reporterisme de qualitat. També recorda que el periodisme ha de servir a la societat, no servir-se de la societat, fent al·lusió directe a la tendència actual de barrejar els gèneres televisius amb informació i entreteniment.
Seguidament, en Martin G. va exposar exemples de l’Argentina i va destacar que la crisis actual, està provocant un mediacidi dels mitjans tradicionals. Hem d’aprendre a adaptar-nos i conviure amb les noves tecnologies; fins al punt d’explotar-les per tal de treure’n benefici, que és el que encara no saben fer les grans empreses de comunicació. També afegia que el valor afegit del periodisme es contextualitzar, explicar les coses, i no tan sols donar una notícia puntual. A més, va destacar que encara avui dia, les empreses, especialment diaris, troben més car internet que el paper, ja que amb internet no saben guanyar diners.
Finalment, Antonio Franco va fer un seguit de reflexions dient que ara és la millor etapa per escriure però paradoxalment la pitjor per sobreviure d’això. Va afegir que l’actual crisis del sector no ha vingut de cop i volta; sinó que ha vingut poc a poc, fent que els diferents valors s’hagin anat ensorrant i que per tant, s’hagin de tornar a reconstruir: ètica professional, precisió, claredat, independència, diferenciació entre dades i opinió, jerarquització de les notícies, contextualitzacions… També va assegurar que aquesta crisis en part es culpa de tots. S’ha de fer una autocrítica profunda de la professió. Durant els temps de bonança, ningú es preocupava i s’anava fent; amb els diners que es guanyaven, en lloc de reinvertir en millorar la redacció, el que es feia era adquirir més i més mitjans sense veure que podria passar a llarg termini… la qual cosa ha fet que ara ens troben en la precarietat en que estem. Ara toca lluitar i recuperar els llocs perduts en les redaccions.
Per acabar, van sortir diverses preguntes i reflexions per part dels assistents; des de la imatge degenerativa que donen certs personatges que surten per la televisió dient que són periodistes; que calen buscar més solucions per reformular la professió; que abans es podia menjar amb la professió i actualment no; que l’única manera de anar fent és ser freelance… També van sortir algunes crítiques com per exemple la poca eficàcia que han tingut molts diaris en el fet de mantenir la fidelitat dels lectors i no pensar en els lectors potencials.
En definitiva, mentre tot funcionava, ningú es queixava i ara esta la professió ofegada. Ara toca aprendre dels errors i veure com reformular i tornar a les arrels profundes del periodisme; per tal de tornar a donar valor afegit a la professió; perquè si el periodisme de qualitat desapareix, la democràcia pot quedar ferida de mort.
Dejar una contestacion